Primeres impresions al país del Sol Naixent

El matí del dissabte ens vam aixecar més contents qu’un gínjol: per fi havia arribat el dia del Gran Salt! Hi havia una petita escala a Copenhague i des d’allà, directes i travessant el Pol, arribaríem a Tokio al cap de…. Ualaaaa moltes hores! Sobre la companyia que vam triar per fer el viatge, ja en parlaré un altre dia, però si va ser la més barata, vam entendre-ho un cop dalt… Bé, aquest post tracta justament de les primeres impressions al posar els peus al Japó, o sigui que allà vaig.

La primera impressió va ser, tal i com ens havien dit, que és un país net i molt ordenat. No només estava tot superindicat des de la sortida de l’avió cap a buscar les maletes i passar la frontera, sinó que, a més, en cada cantonada hi havia una persona que en japonés o anglés macarronic anava dient “cap aquí per les maletes, gràcies! Cap aquí per les maletes, gràcies!” O bé “feu la cua per ensenyar els passaports, gràcies! Feu la cua per ensenyar els passaports, gràcies!” Al llarg dels 10 dies vam poder comprobar que això és una feina al japó: indicador de per on anar. Tant al metro, com al tren també n’hi han, a part dels cartells. Això permet una fluïdesa dels passatgers molt més elevada. No ens vam trobar amb ningú que s’aturés al mig del camí per veure cap a on anar… I hi ha molta gent allà!

Pel que fa a la neteja, no es veu cap paper per terra, i no hi ha papereres! Primer penses que la gent es posa els paper a la butxaca, però després ho vam entendre, millor dit, la Marta ens ho va explicar: resulta que allà ni es menja ni es fuma pel carrer tot caminant. Hi ha les zones de fumadors amb un cendrer i ben indicades. Quan algú vol fumar es posa allà, la cendra no la llença per terra i, evidentment, la cigarreta tampoc. Pel que fa als papers, bé, si es pot comprar de tot en les màquines distribuidores, o en els carrets que hi ha per tot arreu, la gent menja al costat d’on ha comprat de menjar i quan ha acabat llença els paperet o el bastonet a la brossa que hi ha posada justament allà per això. Resultat: no hi ha res més per terra que les fulles que cauen dels arbres a la tardor… I sovint ni això! Però no m’avanço. Encara som a l’aeroport esperant que arribi l’avió de la Marta. Vaig tenir ganes d’anar al lavabo i, tot i que en llocs així no m’agrada gens anar-hi, no tenia més remei. Quan vaig entrar em vaig quedar de pasta de moniato. No per la mà de botons que hi ha, que això ja ho coneixia, sinó perqué estaba tot tant net i polit que s’hi podia menjar sopa!

Poso un parell de fotos fetes a l’aeroport mentre esperavem la nostra “guia privada del japó”.

20140125-085348.jpg

20140125-085414.jpg

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s